lunes, 15 de septiembre de 2008

La estasiò del tren

Lo tren sempre á tengut una fascinasiò mol espesial. Cuan yo era petita, y aixo fa ya...¿Cuans añs?, bueno e igual, lo tems ña vegades que no conte cuan rememoren coses que han estat dormides, pareis que tot á pasat antes de aí...

Cuan yo era petita vivia a una torre y ,cada tarde, allá a les 8, me quedaba miràn allà llun, allí agón pareís que l´horizonte se chunte en la terra, per allí pasabe un tren que yo podiba veure com si fos un cien pies, un cuc llarc, mol llarc...

Portabe una máquina que corribe y pitabe, pareisibe que tenibe molta prisa en arribá a la estasiò. Aquella estasió tenibe molta importansia en aquell tems; abuy cada vegada que la miro sinto pena y añoransa...

Yo era una nena petita que aquell tren la fie somia en mons diferéns; en grans siudàts; en maravilloses histories; y en la meua inosensia pensaba que tota aquella chen que anabe en aquell tren eren felises. ¡ Quina sor tenen!, pensaba. Aquella máquina tirabe un fum espés y negre que puyabe hasta´l sel y, yo, lo miraba hasta que desapareisebe.

Han pasat mols añs. Ara hay viachat en tren Talgo; hay vist grans estasións y ara se que tota la chen tenim probllemes: a rratos som felises y a rratos no; tamé se que los millons añs eren aquells que yo somiaba en vianches en tren, en coneise molta chen...

La estasiò del meu lloc allavóns estave en actividad: paraben trens de pasajeros y trens de carga.

Avui sinto molta pena cada vegada que la miro, y casi no la reconec; no allí está estática coma testimonio de lo que un di va significá y la vida que va doná a molta chen. Sinto nostalgia de aquells añs y penso: los crípos petíts dels añs dos mil no podrán veure y deleitás mirán aquell tren tan negre y tan alt que arribabe hasta´l sel.

María Aurora Ariño Fantova. 1998. La Llitera.

No hay comentarios: